Quins records... encara recordo la cara que feia al paio que tenies al costat el primer any de carrera i tenia la sort d'arribar-li un paperet amb aquesta frasse...
El kit de la qüestió era passar-la amb cara de preocupació, rollo... ostia que fort, mira que m'acaben de passar... , je, je!
El segon que tenies que fer era intentar que no t'explotes el cap mirant d'aguantar-te l'atac de riure que t'estatava venint nomès de pensar amb la cara que faria al adonar-se que estava rient, je, je!
En fins...per algo la carrera va durar el que va durar no?
Collons ho estic escribint i encara ric.. i que consti que mai m'han donat.. .tot i que demà al curro tot és possible :-(
Pels que no sabeu reconeixer el meu somriure... aki el teniu..
Com podeu veure als laterals de la part de baix hi ha un parell de caixals ajaguts...segons el destista originaris de la primera glaciació.
Una caixaladeta?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada